-"Els Miralls", de Pere Gimferrer.
-"Poesia rasa" de Joan Brossa.
Segons l'editorial Ariel, el llibre "Poesia rasa":
"...per la seva potència verbal, pel seu arrelament popular, pel seu afany d'investigació i per la coratjosa alegria, [...] quedarà com un dels llibres fonamentals de la poesia catalana del segle XX".
Segons Gloria Bordons: "...el sotrac provocat per la publicació Poesia Rasa tingué conseqüències immediates: a la Guia de la literatura catalana de 1973, on sis dels crítics més qualificats seleccionaren les cinquanta millors obres del segle XX,...".
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
1-Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament
contenia una anècdota o un argument.
2-Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
Segons Enric Bou i Ramon Pla: "...Gimferrer arriba a crear uns mites que, amb tot el
que tenen de personals, no deixen de constatar la seua pròpia objectivitat, o sigui revetlar
allò que, [...]anomena el "veritable rostre del real."
3-Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar
i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
4-La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
5-Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
Desde el punt de vista d' Oriol Pi de Cabanes: "El mateix món de Salvat-Papasseit, però amb l'orgull de qui ara ja no es deixa 'adoptar' per la cultura oficial. Perquè Joan Brossa és altiu en la vindicació d'una llibertat que ja no va lligada a la raó.".
L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer.
L’antologia d’Amadeu Fabregat recollí aquest canvi d’orientació.
Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.
Finalment, ací us deixe uns versos del poema "Elegia" de Marc Granell.
"Els poetes alemanys van morir a les trinxeres
quan tenien vint anys, divuit anys, setze anys, trenta.
La sang amerà els seus ulls. Després callaren."
quan tenien vint anys, divuit anys, setze anys, trenta.
La sang amerà els seus ulls. Després callaren."
Marc GRANELL, Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991
BIBLIOGRAFIA
